L'EDUCACIÓ EN VALORS I ACTITUDS

L’educació en valors i actituds és una disciplina immersa en el marc de les  Ciència de l’educació, la qual té com a objecte d’estudi la realitat educativa, és a dir que estudia la comprensió i la interpretació educativa, els fins, els mitjans i els objectius educatius... Té com a finalitat  base el “aprendre a ésser” i “aprendre a conviure”.

 Un concepte molt important a tractar i  relacionat en l’educació amb valors i actituds,  és el “currículum ocult”.  Abans d’explicar aquest terme, es convenient que expliquem en primer lloc el terme de currículum en general.

Aquest és un terme que s’utilitza per a referir-se al conjunt de competències bàsiques, objectius, continguts i criteris metodològics i d’avaluació que els estudiants han d’adquirir en un determinat nivell educatiu. A grans trets, el currículum dóna resposta a: “què, cóm i quant ensenyar?; i,  què, cóm i quant avaluar?”.

Jackson, es qui ens  aproxima al concepte de “currículum ocult”. Aquest terme, el podríem definir com tots aquells aprenentatges del alumnes, que no han estat programats, ni plasmats en el currículum oficial. Són aprenentatges provinents de la interacció social, experiències viscudes, del contacte amb la natura... Com sabem, aquest currículum, ens parla tant de normes com de valors implícits, és a dir, de l’aprenentatge de normes i de valors a l’escola, però que no han estat marcades ni establertes en el currículum oficial, per açò es diu ocult, perquè no hi apareix.

Diem, que el currículum ocult, està molt relacionat amb els valors i amb les actituds, perquè són aspectes que s’aprenen a l’escola, a poc a poc. Són nous aprenentatges que van sorgint a la mida que els nens van creixent, segons van convivint, interactuant amb els demés, establint un contacte amb la natura, vivint noves experiències... Tots aquest aspectes, provoquen que el nen adopte uns valors socials i unes actituds respecte a ell mateix i als demés.

Sabem, que els nens, no solament assoleixen coneixements a l’escola, sinó que també aprenen a ser bons ciutadans, els ciutadans del futur. Els professors, tenim la tasca d’ajudar a formar persones lliures, independents, honestes, solidaries, persones que sàpiguen estimar i valorar allò que els envolta. Per a tot açò, és necessari la col·laboració de les famílies.

Les famílies, tenen un paper molt important en l’educació dels seues fills, tant o més com els professors. Encara que els alumnes passen molt de temps amb les professors i a l’escola aprenent, és important, que fora d’ella  continue la seva formació, la seva educació. Aquesta és la tasca dels pares, han de ser capaços de que els nenes mantinguen la seva actitud. Per exemple, un xiquet, és molt “capritxós”, doncs bé, si el nen ha aprés a poc a poc en l’escola, amb l’ajuda del professor i dels companys que ha de compartit tot allò que té amb els demés, els pares tindran que continuar amb aquesta actitud, és a dir, tindran que intentar no dir-li al seu fill que no deixe les joguines, o altres materials.

Per tant, aprendre uns valors i unes actitud, inclòs unes normes, implica aplicar-les també a la vida quotidiana, és a dir, no mantenir-les al marge quant es troben fora de l’escola.

També sabem, que els nens, sobretot, els més menuts, aprenen per imitació, és a dir, que els professors som un exemple per a ells, un model a seguir, al igual que els pares, per tant, hem de tenir bona actitud, bones maneres.  

Els valors a l’escola, tenen un paper molt important. Una educació en valors, és necessària per assegurar la nostra societat, per a poder generar i saber conviure, per poder introduir principis morals i humans dins de l’educació de les persones. En definitiva, l’educació amb valors, ajuda a aconseguir un món millor, més solidari i a més tolerant.

Hem de formar als futurs ciutadans,  persones responsables, educades, lliures, honestes..., aquest és un dels motius fonamentals de l’educació amb valors, per crear aquelles persones que canviaran la nostra societat i la forma de veure les coses, per saber actuar davant les distintes situacions, per poder conviure en societat... hem de aconseguir un món millor, canviar el present per millorar el futur.

EM SENTIRÉ GRAN TREBALLANT AMB MENUTS

Quan dic que seré mestra d'infantil la gent, en general, respon amb un "ah!", tan insuls que m’agradaria exclamar:
On més podré lligar llaços a tomb, ajustar cinturons, i veure una desfilada de modes diàriament?
On, encara que em vesteixi sempre de la mateixa manera, em diran que el meu vestit és bonic?
En quin lloc, sinó allí, m'abraçaria un jovenet i em dirà que em vol?
On ets tan important que fins li has de netejar els mocs als estels de la desfilada?
En quina una altra part oblidaré les meves penes perquè haig d'atendre tantes esgarrapades, cocos i cors afligits?
Qui rebrà més flors que jo?
On més podré guiar  l'escriptura de les primeres lletres, una maneta que potser algun dia escrigui un llibre?
En quin altre lloc rebré un regal de somriures?
En quin altre lloc em faran un retrat gratis?
En quin lloc les meves paraules causaran tanta sorpresa?
En quin treball quan faltes dos dies et reben amb els braços oberts?
On pots veure en primera fila l'execució de grans obres d'art?
On conservaré l'ànima jove, sinó enmig d'un grup l'atenció del qual és tan efímera, que sempre hauré de tenir a mà una caixa de sorpreses?
En quin altre lloc besaré llàgrimes perquè cal donar per acabat un any de bones relacions?


EM SENTIRÉ GRAN TREBALLANT AMB MENUTS!

DOCUMENTAL: "PENSANT EN ELS ALTRES"

“Pensant en els altres” és un documental dirigit per Noburu Kaetsu que ens mostra com un mestre educa als seus alumnes de 4º de Primària a l'escola pública de Kanazawa (Japó). El reportatge va ser rodat durant tot un curs escolar l'any 2002, filmant les classes impartides per Toshiro Kanamori, mestre japonès amb 30 anys d'experiència docent. L'objectiu principal d'aquest mestre és ensenyar als nens la importància de la felicitat, els permet veure com ha de superar les dificultats que la vida els posarà davant i simplement ser felices. El professor intenta generar en la seva classe uns llaços forts entre els seus alumnes, potenciant el valor de l'amistat i l'amor, tant entre uns i uns altres com amb el mitjà, permetent-los multitud de sortides que els permetin aprendre la diferència entre les estacions de l'any. Sobretot podem veure com el mestre crea un ambient d'empatia entre els seus alumnes formant uns forts vincles entre ells, units per aconseguir la felicitat. 
Li atorga gran importància a l'aprenentatge dels coneixements però deixant l'espai suficient a l'educació emocional, permetent que cada alumne expliqui les seves pròpies experiències i sentiments davant de tota la classe amb les cartes del quadern i tots els altres se solidaritzen amb aquests sentiments. Però no solament d'experiències viscudes en el passat, sinó dels mateixos problemes que sorgeixen en el dia a dia de l'escola, com per exemple quan una nena se sent insultada pels seus companys, el mestre tracta aquest tema en la classe i deixa que siguin ells mateixos els qui s'adonin dels seus errors i els sàpiguen remeiar. Aquest mestre empra part del temps escolar, el temps que el mestre consideri necessari, per tractar aquestes qüestions que considera prioritàries i utilitza l'escriptura sobre els sentiments i les emocions com a eina de creixement personal i del grup. A més podem veure com el mestre no crea sol climes en els quals els nens somriguin, també crea climes en els quals els nens ploren i senten dolor, sent la mort de les persones volgudes un tema normal, com qualsevol un altre, i és això el que els ajuda a unir-se més entre ells. 


Però en aquest documental veiem que no solament aprenen els nens sinó que el professor també es nodreix d'ells escoltant i recollint els seus raonaments (per exemple, quan accepta que el càstig que va imposar a un nen per estar parlant en classe no era adequat a la situació).


És un mestre que també s'enfronta a la falta de concertació dels alumnes, al poc entusiasme, però, al llarg del reportatge podem veure com és capaç de solucionar aquests problemes i com avancen els nens tant en les seves matèries com en les seves emocions.
Toshiro Kanamori, ensenya als seus alumnes a enfrontar-se a la vida, des d'un punt de vista alegre, cooperatiu i entusiasta, sense competitivitat. Aprendran a enfrontar-se a situacions en les quals moltes vegades els adults ens veiem confusos a l'hora d'actuar. El mètode del que ens podem impregnar amb aquest documental és que ho podem abordar que donis del raonament i la intel·ligència emocional per educar a persones per ser persones; alguna cosa que sembla una ximpleria però que deu estar present a les nostres escoles i, per desgràcia potser per motius de falta de temps o perquè no veuen els seus aspectes positius, no ho està. No obstant això, est és un clar exemple que aquest tipus d'escola pot funcionar atorgant-los la veu, permetent-los opinar i tractant-los com les persones que són, deixant-los la llibertat necessària perquè desenvolupin la seva individualitat.

Això fa que els nens aprenguin a buscar en el seu interior, a mirar cap a si mateixos, a reconèixer la seva individualitat i a donar nom a les seves emocions i per tant a comprendre les dels altres. Els ensenya a pensar en la resta i en definitiva a ser felices creixent a partir del respecte propi i cap als altres. 

L'escena que més em va commoure va ser quan va sortir relluir el tema de la mort, realment no imaginava que aquest tema sortís en una classe amb nens tan petits, no sabia com anava a abordar aquest tema, tabú en totes les escoles, Toshiro Kanamori. Però em va sorprendre com un a un els alumnes explicaven les seves experiències amb la tristesa de perdre a algú volgut. Però va ser l'última escena, la de l'últim dia de classe la que realment em va emocionar, quan els nens escriuen en el sòl un missatge per als pares dels seus companys de classe dient-los que els seus fills estan ben i que ells els cuiden. Aquest moment em va resultar especialment increïble. Com a nens tan petits eren capaços de parlar de la mort, d'expressar els seus sentiments i de crear uns llaços tan forts entre ells. La frase que mes m'agrado d'aquest meravellós mestre va ser: “Esteu aquí per ser feliços. Tots han de ser feliços. Si una persona no és feliç, ningú ho serà”.


Aquest documental m'ha transmès moltes ganes de formar, en el futur, en la meva classe un ambient com el qual aconsegueix aquest mestre, un ambient d'empatia, de llaços, de llibertat, d'emocions, en el qual els nens aprenguin a VIURE. Al meu entendre, l'escola no ha de ser solament un aprenentatge de coneixements de les corresponents matèries sinó un aprenentatge de la vida i per a la vida. L'escola no ha de ser solament una font de coneixement tancada, ha d'obrir-se a l'entorn, però no solament al global sinó al de cada alumne. Com a futura mestra, intentaré crear un clima en el qual els nens no vegin l'escola com un aprenentatge de matèries sinó un aprenentatge complet, en el qual puguin expressar amb llibertat els seus sentiments i les seves emocions; encara que sé que això és molt més difícil del que sembla, temes com la burla o l'exclusió, estan a l'ordre del dia, i se solucionen amb un càstig que no té res a veure amb la seva acció però no s'indaga en les causes, no se soluciona com hauria d'i això facilita que torni a passar. 


D'altra banda, el tema de la mort és un tema tabú en la nostra societat, però no solament a l'escola sinó en les pròpies famílies també; això es podria solucionar a poc a poc però amb ajuda del centre i amb el suport de les famílies, ja que moltes veurien als seus fills massa petits per enfrontar-se a aquests temes. Però els nens deuen ser tractats com a persones que són i anar a poc a poc introduint-los en aquests temes perquè es formin com a persones. 


Finalment solament em queda afegir que m'ha agradat molt veure aquest documental, m'ha donat moltes ganes de crear, almenys d'intentar aconseguir un clima com el qual ha aconseguit Toshiro Kanamori. 

NO A LA EXPLOTACIÓ INFANTIL

INFORME PISA 2009

Programa per a l'avaluació internacional d'alumnes elaborat per l'OCDE, dins d'un pla estratègic que abraça des de l'any 2000 fins el 2015.


http://www.institutodeevaluacion.educacion.es/dctm/ievaluacion/internacional/pisa2009informeespanol.pdf?documentId=0901e72b806ea160

CREACIÓ DE L'ESCOLETA

Un dels pilar que sustenten totes les societats és l’educació dels futurs ciutadans. Aquesta es pot realitzar de diferents maneres, dependent, clar està, dels plantejaments o dels criteris que els responsables de l’educació(educadors/es)  fomenten,  per tal de provocar un millor estímul de les capacitats cognitives dels xiquets.

Les escoletes, van nàixer a la dècada del 70, un període de transformació política i social al nostre país. Van nàixer com a fruit de l’iniciativa dels moviments ciutadans, barris i associacions de veïns, que aprofitaran la conjuntura del moviment per aconseguir dels partits polítics el compliment de les seues promeses electorals en l’àmbit de l’educació infantil, que fins aquell moment, estava abandonada.

Tot açò, junt amb l’esforç personal i econòmic d’aquestes primeres associacions de veïns, moltes d’elles sorgides baix l’empar de diversos moviments catòlics va portar a la creació d’una xarxa de centres per tal de cobrir les necessitats d’atenció a la població infantil en zones marginals i barris perifèrics, aparegueren les primeres escoletes. Una de les primeres va ser L’escoleta Bressol de Benimaclet.

Aquestes, van sortir com una opció alternativa i totalment avantguardista per tal de despertar les aptituds i predisposicions del xiquet, que, molt prompte entrarà plenament en el llarg procés d’aprenentatge.